Crònica de Pau Ricart

Fotos: Marc Vila

La carta blanca és un dels trets distintius de l’Estival de Jazz. L’Estival dóna carta blanca a un músic per a que creï un projecte i el presenti en concert. La proposta inclou, també, l’enregistrament d’aquest concert i la publicació posterior, enguany a través de la discogràfica Underpool.

Aquesta és la tercera edició de l’Estival i la tercera carta blanca, que enguany ha protagonitzat el pianista mallorquí Toni Vaquer. Les dues experiències anteriors van ser fantàstiques; el baterista Ramon Prats fou el primer i el guitarrista Dani Comas l’any passat. Enguany l’espai escollit ha estat el Teatre de l’Ateneu Igualadí. Les butaques on vam asseure’ns, però, no van ser les de la platea, sinó que ens vam situar ben bé davant dels músics, damunt de l’escenari mateix.

Advertits de l’enregistrament, tots teníem la missió de no moure’ns gaire per no fer fressa, mòbils en mode avió i escureu les goles abans no comenci l’espectacle. Tot i que sempre hi ha cadires traïdores que grinyolen quan menys t’ho esperes, el silenci va ser reverencial i els aplaudiments quan tocaven.

Si coneixeu els noms dels tres protagonistes de la carta blanca de l’Estival, comprovareu que són tots tres ben joves. De fet, aquest és l’altre objectiu d’aquesta proposta, el suport i projecció de músics joves; situar-los al bell mig de l’escenari i atorgar-los tot el protagonisme com a autors, a més de com a intèrprets.

Pels qui era la primera vegada que vèiem i escoltàvem Toni Vaquer, va ser una lliçó de sensibilitat. Poc avesat a ser centre d’atenció i demostrant repetidament la gratitud als grans músics que l’acompanyaven en aquest viatge, de manera tímida el mallorquí anà desgranant melodies, des del fons del mar amb la peça inicial en que descrivia un kraken, fins als tons exòtics de l’última cançó, abans no clogués el concert amb la tonada d’una cançó de bressol mallorquina.

Entremig va repartir joc i protagonisme, que atorgà als seus músics, ara en Ramon Prats, ara en Dani Pérez; peces per a les que la bateria d’un i la guitarra de l’altre havien servit a Vaquer d’inspiració. Sempre és un plaer escoltar Prats, original i engrescador com pocs. I que bonica la melodia tranquil·la de Pérez en aquella peça que Vaquer li dedicava. David Mengual al contrabaix, Miguel ‘Pintxo’ Villar als saxos soprano i tenor i Joan Mas tocant el saxo alt van ser els altres acompanyants de luxe.

La sensibilitat de Toni Vaquer va ser present sempre, unes vegades creant melodies més descriptives i concretes, en altres moments aportant colors i acompanyant el protagonisme de la resta de músics. Alguna melodia, fins i tot, m’atreviria a dir que propera al pop. Pop en el sentit de melodia que des del primer moment t’atrapa, de les que se’t fan reconeixibles immediatament. En qualsevol cas, sempre amb la sensibilitat a flor de pell i la delicadesa com a segell distintiu.

carta blanca018