“En la música tot és relatiu. El resultat és el propi procés musical”, Dani Comas
Text: Olga Àbalos
L’Estival de Jazz, que enguany celebra la seva segona edició, ha encarregat la seva Carta Blanca al guitarrista Dani Comas (Cornellà de Terri, 1978), que fins ara no havia tingut l’oportunitat de fer una proposta tan personal com la que estrenarà en exclusiva el proper 27 de juny a les 22:30h en el Teatre de l’Aurora d’Igualada. El músic, que té una reconeguda trajectòria com a instrumentista versàtil i tot terreny – des del jazz (Celeste Alías) fins a propostes properes al hip hop (Kase.O Magnetism) o el rock d’autor (El petit de Ca l’Eril) – fa setmanes que treballa en la música d’un concert que es podria assimilar a un exercici de vida, d’exploració en el sentit més ampli de la paraula. David Xirgu, a la bateria, i Jordi Matas, al disseny de so, l’acompanyen en l’aventura.
Com va ser la gènesi d’aquesta Carta Blanca?
Fa temps que tenia la inquietud de fer alguna cosa en solitari, com un diàleg amb mi mateix, amb tot el que implica, usant pedals, efectes o en acústic. Avui en dia el concepte de guitarra és una cosa molt àmplia: tens la guitarra acústica, la guitarra baríton, la guitarra preparada (modificada amb objectes). La conversa havia de ser amb mi mateix i amb el públic. Però ara la conversa és a tres bandes.
Per què vas escollir en David Xirgu, baterista de contrastada solvència, com a parella musical?
L’elecció d’en Xirgu per a aquest projecte no ha estat premeditada. Simplement ha passat. Amb ell ens coneixem des del 2008, quan va ser el director del meu projecte final de l’ESMuC. En aquell treball final ja sortien algunes de les idees que uso en aquesta Carta Blanca. Ara fa uns mesos vam quedar per tocar en un petit estudi que tinc a casa i ens vam entendre molt bé. La cosa va quedar aquí. Després el vaig tornar a contactar per proposar-li de seguir tocant i llavors va ser quan li vaig explicar que estava treballant en aquesta Carta Blanca i que si si s’hi volia apuntar. Ell em va dir “no ho sé”… Però vam seguir tocant i provant coses fins que, tot just ara, després de tres mesos de tocar plegats, ho vam veure clar i vam dir “fem-ho!”
Et coneixem sobretot per ser un músic de grup. A L’Estival en canvi optes per trencar amb les formes habituals de composició i apostar fort per la improvisació.
És una forma més insegura de tocar, és com estar despullat davant del públic. però què hi pots fer? El que no vull és amagar-me. Però saps què és el que més em preocupa?
Digues.
Aconseguir assolir un estat mental que em permeti viure amb plenitud el moment del concert, com de meditació. Hi ha un llibre que es diu “Mindfulness” que diu que el fet de meditar pot estar en coses com aquells dibuixos que fem quan parlem per telèfon. El telèfon és l’excusa per arribar a aquell estat. I jo el que busco és aquest què que em faci arribar a aquest estat.
En els darrers dies has anat penjat a les xarxes socials fotografies d’objectes i d’uns targetons amb frases escrites… són algunes pistes de com serà la música?
Alguns dels quès que usaré seran precisament aquestes targetes que m’estic fent on hi estic escrivint idees i paraules. Però un què que pot ser determinant en el concert també pot ser la temperatura que faci en la sala, o… En el fons es tracta d’una situació d’acció-reacció, de buscar l’equilibri amb el que vas percebent.
L’ús d’aquestes targetes em recorda a tècniques de direcció musical com el “sound painting”.
Sí, és cert. El que intento és trobar els límits de la improvisació i la composició. Prefereixo parlar de “uncomposed music”, és a dir, de música no composada, que és una idea que li agrada molt a l’Albert Cirera, músic d’Igualada i impulsor de L’Estival, per cert. En realitat hi ha una idea com a guió. Aquesta idea pot ser una harmonia, un ritme, alguna cosa una mica més abstracta,… Són com colors que jo tinc a la meva paleta que després uso per pintar. Si uso un blau potser acaba tornant-se vermell…
Com creus que pot reaccionar el públic davant d’aquesta obra tan oberta que presentes?
Quan vaig començar a treballar un projecte com aquest em preguntava com integrar al públic. Sí que és cert que se l’integra deixant que t’escolti però el públic té els seus prejudicis, tu tens els teus, et preguntes què pensaran? Hi ha un frase del llibre “Mindfulness en la vida cotidiana”, de Jon Kabat-Zinn, que m’agrada molt: “no pots detindre les onades però pots aprendre a surfejar”. Quan fas un projecte com aquest vas rebent l’energia del públic i això et va condicionant ,per tant has de saber aplicar la flexibilitat alhora de tocar.
Què t’està inspirant a l’hora de treballar en aquestes peces?
A banda de músics com Jim Black, Mick Vargas, Bill Frisell, Jim Hall o Joey Baron també hi ha varis llibres que m’han guiat en el procés com “Obra abierta” d’Humberto Eco o el que he citat abans, “Mindfulness”, que parlen de teories budistes i del zen però posades a l’abast de les persones no enteses. Hi un capítol que parla de la paradoxa de la no acció que m’agrada molt, perquè de fet no fer res ja és fer alguna cosa. No tocar també és fer música.
És clar, el silenci també és música!
De fet, amb aquesta Carta Blanca recullo d’alguna manera el llegat del bateria Ramon Prats, que l’any passat va fer la seva Carta Blanc amb un gran treball sobre el silenci.
Avança’ns alguna peça que sonarà.
Hi una tema que es diu “Loop” per el qual usarem elements que es repeteixen com en un bucle.
Aquesta proposta musical tindrà continuïtat?
Aquesta és la intenció! A veure com va el primer concert, però. Això és una cosa que comença ara i voldria que tingués molt més recorregut.
Abans has comentat que en el teu treball final de carrer ja treballaves amb algunes d’aquestes idees relacionades amb el món de la psicologia.
Aquest procés musical és un reciclatge de moltes de les idees que ja tenia i de totes les coses que estic descobrint ara. Espero que que sigui un procés etern i descobrir moltes coses més! Mira, al final, és impossible treure cap conclusió definitiva. En la música tot és relatiu. La conclusió és que el resultat és el propi procés musical. En realitat tot ha de ser més senzill, en general ens compliquem molta la vida.
Un procés és com un viatge.
En la meva vida professional també em moc molt, dono classes a Roda de Ter, a Mataró… L’altre dia vaig descobrir que el meu avi, Pere Comas, que era comerciant de carn de cavalls, es passava 15 dies baixant per les muntanyes anant de poble en poble i de fira en fira fins que tornava a casa, a Cornellà de Terri, amb tot venut. El mateix que jo faig cada setmana cotxe amunt cotxe avall per donar classe, el meu avi ho feia amb cavalls. És la història de l’avi però és la història de tots.